INSTABOOKS: UN PETÓ DE MANDARINA, A LA PLATJA DE GAVÀ

No semblen dies d'hivern. Llegir al costat del mar és un dels petits plaers de la vida. Avui acabant una obra dolça i deliciosa: "Un petó de mandarina". #instabooks #ensagradallegir #laremordelesonades #laolordelasal #diesd'hivernisol

RESSENYA: "MOLSA"

MOLSA 
Autor: David Cirici
Il·lustracions: Esther Burgueño
Ed. edebé

"Hi ha moltes coses que els gossos no podrem entendre mai. I em sembla els humans tampoc."

He descobert en Molsa. Ho he fet dos anys després que rebés el premi Edebé de literatura infantil. I quina sort haver-lo trobat!

He descobert un personatge sorprenent: un gos que explica la seva vida en primera persona. No us imagineu que la seva és una història divertida, amb gags tòpics del gos que parla i actua al estil de pel·lícula de Disney. Tampoc espereu trobar un animal protagonista de faula que explica la història i prou. No. En Molsa és un personatge complex, estructurat, brillant.

En Molsa és un gos que passa de tot a res en només un moment, el temps que triga una bomba a caure sobre casa seva i acabar amb el seu món idíl·lic. De tenir una casa on viure, menjar diari i una família amb dos nens que l'estimen, passa a estar desorientat, afamat, dormint en un vagó de tren i totalment desprotegit. És el que té la guerra: ho perds tot en només un segon. A partir del moment en què el seu castell de cartes cau a terra, en Molsa ha de buscar menjar i, sobretot, ha de sobreviure. Trobarà amics i també enemics, entendrà l'amor i també la mort, i lluitarà amb valentia per tornar a ser un gos feliç.

He parlat de la guerra. Quina? En David Cirici no en dóna detalls de si és la civil espanyola, la segona guerra mundial o qualsevol altra. No importa perquè el que és capaç de descriure amb excel·lència és l'horror de la guerra: la gana, l'odi, la desesperació, la destrucció, la tristesa, i la por, molta por. La guerra és horror i crueltat, i en Cirici sap descriure-la perfectament. No importa ni quin nom tingui ni on es faci, sempre té les mateixes conseqüències. 

En Molsa és un gos, cert, però pateix amb l'abandonament, es desespera amb la desaparició dels nens que tant estimava, passa gana, té por, descobreix l'amistat, reconeix l'odi i, sobretot, descobreix l'amor. Tot aquest recorregut emocional, tots aquests alts i baixos, els podria haver descrit qualsevol protagonista humà de la història, però la gran virtut del llibre és que és un gos qui ho fa. I quan ho estàs llegint et creus que l'animal pot sentir tot allò que sent en Molsa. Tot aquest recorregut emocional va acompanyat d'una descripció exhaustiva d'una de les grans virtuts dels gossos: l'olfacte. Un dels grans tresors d'aquest llibre és la capacitat de descriure l'entorn a partir de les seves olors. Segur que mai abans us havien descrit un bosc així: "Vaig ensumar un paisatge de pins i boixos. Vaig ensumar, al peu d'alguns arbres, pixats de guineu i excrements de conill. Tot aquest paisatge estava solcat de pudors mig esvaïdes, de senglar i d'isard, que s'allunyaven cap al bosc profund, on les olors i les pudors es barrejaven, (...) hi havia una olor general, de molsa i de pinassa, i al damunt l'olor de mel de les abelles, la pudor d'un cuc negre i oliós caçat per un ocell o una cagadeta d'esquirol que queia d'una branca." En Molsa li posa una olor a cada cosa i, sobretot, a cada persona. I, quan recorda els seus nens, és capaç de descriure amb una gran quantitat de detalls a què oloraven cadascun d'ells. I és recomanable parar-se a pensar quines olors tenim guardades a la nostra memòria. Jo, per exemple, si m'hi esforço, gairebé puc ensumar la sopa que feia la meva àvia o la colònia que es posava (colònia d'àvies que ella no em deixava utilitzar), i també recordo l'olor del meu avi acabat d'afaitar, una olor de sabó d'aquells de pastilla que ara ja no utilitzem. Li dono les gràcies a en Molsa perquè m'ha permès recordar aquelles olors que han estat i són importants per a mi. 

Per acabar, i seguint l'exemple d'en Molsa, faré un llistat d'aquelles coses que m'han agradat d'aquest llibre:

- la seva sensibilitat

- que en Molsa sigui un gos creïble i no un personatge irreal

- la visió del món a partir dels aromes

- la importància que li dóna a valors com l'amistat i que ho faci sense voler alliçonar

- que hi hagi acció trepidant des de la primera pàgina

- que m'hagi emocionat. 

En "Molsa" és un llibre molt recomanable per a qualsevol edat. Els més grans el poden llegir sols i crec també que és una excel·lent lectura per compartir amb els més petits.

INSTABOOKS: REGALS DE REIS

Aquest any els Reis i el Tió ens han posat molts deures. Els farem amb molt de gust #instabooks #llibresperreis #ensagradallegir #elmillorregal

LECTURA COMPARTIDA: "AQUEST BARRET NO ÉS MEU"

AQUEST BARRET NO ÉS MEU 
Autor: Jon Klassen
Ed. milrazones

"Aquest barret no és meu.
L'acabo de robar"

Aquest llibre me l'ha cagat el Tió aquest Nadal. Explica la història d'un peixet petit que roba un barret a un peix més gran. El peix petit es pensa que mai l'enxamparan perquè creu que el peix gran ni se n'adonarà i, si ho fa, mai aconseguirà atrapar-lo.

Però, s'equivocarà el peix petit? O aconseguirà salvar-se entre les algues més altes? No us penso explicar el final.

M'han agradat molt els dibuixos d'aquest llibre. M'encanta el peix petit. I pel que fa a la història, el final té un punt de misteri perquè no tinc molt clar com acaba del tot.

"Aquest barret no és meu" és un àlbum il·lustrat genial. M'agraden moltes coses.

M'agraden les il·lustracions: senzilles però plenes de detalls suggerents. Tan clares i evidents que es podria seguir la història sense llegir-la. De fet, fins i tot es pot inventar una altra aventura diferent seguint les il·lustracions. Això és una de les coses que més m'agrada quan tinc un àlbum il·lustrat a les mans: que les imatges t'acompanyin durant tot el camí.

M'agrada que qui explica la història sigui un dels personatges: el peix petit. I l'explica en primera persona. Curiosament, però, el que explica o, més aviat, el que ell suposa, no es correspon amb la realitat. Per tant, una cosa és el que pensa el peix petit que passarà i una altra, ben diferent, el que està passant. Això passa, per exemple, quan subestimes un altre com fa el peix petit.

La història és ben senzilla: un peix petit que roba un barret a un peix gran. El peix petit té un pla perfecte i, fins i tot, un còmplice -el cranc- que no li fallarà. O potser sí?

Jon Klassen crea una història perfecta amb un final sorprenent que genera discussions entre aquells que el llegeixen. I tu, què creus que passarà al final? Res no és el que sembla en "Aquest barret no és meu".

Per si encara no us hem convençut, mireu aquest booktrailer.